Vagi aquest escrit dedicat en primer terme als escriptors mallorquins i poblers Miquel Segura i Pere Bonnin aixi com a Conxa Forteza que habita a Barcelona, i des de la meva discrepancia a les opinions de alguns d'ells; els quals mai s'han empegueït de ser qui eren i d'on venien els seus avantpassats.. Igualment el vull dedicar als centenars de xuetes,jueus i hebreus que hi ha arreu del món. En una paraula, vull vagi dedicat a tots els que són considerats descendents d' Abraham,Isaac i Jacob que han hagut de soportat, al llarg dels segles, befes pel simple fet de dur o aquest altre cognom. O reflexions de pèsim gust amb l'excusa de que, a una època ja llunyana de la història del poble de la seva procedència,els seus compatriotes instigaren la crucifixió de Jesus de Nazareth. Un diumenge 9 d'octubre de l'any 1.859, en el si d'una familia de religió jueva,a Mulhouse: Alfred Dreyfus. Quan la guerra franco prussiana del 1870 emigraràn del territori nadiu. Es per aquesta raó, un dijous 23 de maig de 1872, el pare, Dreyfus, adoptarà, per ell, la seva esposa i els seus fills, la nacionalitat francesa. El fill,nomenat Alfred, ingressarà a l’ Escola Politècnica.És el dimarts 1 de novembre de 1878. Alfred Dreyfus és un alumne com tants altres que apenes destacarà tant com alumne o més tard com oficial. Però la història de França, del país que ell sent - i també el seu origin religiós i familiar, el tenien destinat a ser protagonista d'una errada judicial sense altra qualificatiu. Un consell de guerra, celebrat a Rennes, el 21 de desembre de 1.894, l'havia condemnat a la degradació militar i a deu anys de presidi, Abans de marxar al penal de l'illa del Diable, passarà per la vergonya que,un fred cinc de gener del 1895, un soldat de segona classe -talvolta el més torpe del batalló - li arrabassi,els galons de capità, davant tothom allà format, al pati de l'Escola Militar. Una humiliació que ni tan sols, pel 23 F 1981 a Madrid ,tendrien que patir Tejero,Milans del Bosch o Armada. El 9 de setembre de 1.899 la "Cour de Cassation de Paris" havia confirmat aquella sentencia. Quin delicte havia comés aquell home ? Aquell capità d'artilleria ? Al dir dels qui no només redactaren la sentencia de condemna, sino que a més l'aplaudien, haver traïcionat França i fet espionatge a favor dels alemanys. Xerrant en plata la llebra l'havia aixecat,el setembre de l'indicat 1894,Marie Bastian. la jornalera de l' Embaixada alemana a Paris. En realitat aquesta senyora era un agent dels serveis secrets francesos. Madame Bastian sembla hauria trobat, a la papera de l'agregat militar Herr Schwartzoppem,un escrit comprometedor que frissà posar en mans dels seus superiors. L'autoria en fou atribuida al Capità Dreyfus.Ell protestà de la seva innocència sempre. Ara es complleix cent anys de la promulgació d'un decret pres ,el dijous 12 de juliol de 1906,per "La Cour de Cassation de Paris" ( Tribunal Suprem de França) el qual retornava, a l'individu Alfred Dreyfus, la seva honra d'home, de ciutadà i de soldat de la República Francesa. Un decret que acabava la seva llarguissima exposició juridica, d’haver escoltat i vist allò i allò altre, amb aquesta històrica resolució: “Per aquests motius Anul-la el juici del Consell de Guerra de Rennes que, el 9 de setembre de 1899, ha condemnat Dreyfus a deu anys de detenció i a la degradació militar per aplicació dels articles 76 i 463 Codi Penal i 1º de la Llei de 8 de juny de 1.850. Diu que és a tort i per equivocació que aquesta condemna ha estat pronunciada. Fa acte a Dreyfus que declara renunciar a l’indemnització pecuniari que l’article 446 C Instrucció Criminal li permetia de allogar-li. Mana que de conformitat amb aquest article, el present decret. sigui postat a Paris i a Rennes i inscrit al Diari Oficial aixi com a cinc periodics de l’elecció de Dreyfus. Autoritza a Dreyfus fer-ho publicar a expenses del Tresor Públic a cinquanta periodics de Paris i Provincia. Mana que el Decret sigui transcrit als Registres del Consell de Guerra de Rennes i nota en sigui presa al marge". Ara es conmemora el centenari d'aquesta rehabilitació i les autoritats politiques i judicials de França han volgut es fes amb solemnitat. Quan un dimarts 15 d'octubre de 1894 la policia detura al Capità Dreyfus, aquest no té molts partidaris. I si acàs aquests cal cercar-los entre la gent d'extrema esquerra, socialistes i anarquistes; qui ells ho fan més que res per inri a l'autoritat i institucions establertes (militar o civil) que no pas perquè realment creguin en la innocencia de l'encausat. Per descomptat, l' extrema dreta, li anava en contra.Al dir d'uns escriptors de certa categoria intelectual com Drummont, Daudet Barrés,i de manera especial un poeta parnassià, nomenat François Coppé- qualcu que's cognomenàs Dreyfus, pel sol fet de ser jueu o d'origin jueu- no podia ser un autentic francès. Però amb el temps, les aigues es calmarien i deixarien de banda llur radicalització de militarisme i antimilitarisme. Antisemitisme i projudaisme. Temps després de la sentencia condemnatoria del 1.894, un 13 de gener del 1898 surtirà, en primera pàgina del diari " L'Aurore", una carta adressada al Cap de l'Estat: El President de la República Senyor Félix Faure. Porta per titol "JO ACÚS" i n'es l'autor Emil Zola. Zola és un intelectual d'esquerra, fill d'un enginyer civil italià,però enfoca el seu article de manera habil. - " No ignoro - diu Zola després d'enumerar una llarguissima llista de suposats responsables de la condemna de l'ex-capità - que, al formular aquestes acusacions,càrrec sobre mi els articles 30 i 31 de la Llei de Premsa de 29 de juliol de 1881 que es refereixen als delictes de difamació.I voluntariament em poso a disposició dels Tribunals. En quant a les persones que jo acús aqui - afegeix - he de dir que ni les conec, ni les he vistes mai, ni sento particularment per elles rencor ni odi.Les considero com entitats, com esperits de maleficència social. L'acte que realitzo aqui no és altre que un mitjà revolucionari d'activar l'exploció de la veritat i la justicia". Aquella carta de denuncia faria l'efecte d'una bomba de rellotgeria.La dreta, extremista i antisemita, posaria el crit al Cel. Com s'atrevia,aquell fill d' estranger, a posar en tele de judici l'absolució al seu amic Esterhazi ? Com havia tengut el descarro d'escriure una carta al primer magistrat del pais i dir-li que l'absolució a Esterhazi era una bofetada a tota veritat i a tota justicia i que ja no hi havia remei ? I què França guardava aquesta taca i la història recordaria que un crim semblant s'havia comés a l'empar del mandat del President Faure? Que se'n torni a Venècia, diguéren els més xenofòbs de la colla. Esterahazi era un comandant de l'exèrcit francès, d'origin aristocrata hongarés. Es podé demostrar que ell havia sigut l'autor de la carta que s'atribuía al Capità Dreyfus. Però un tribunal militar, reunit els dies 10 i 11 de gener d'aquell 1895, per unamitat dels seus membres, l'havia perdonat. Allò indignà moltissim, l' autor de "Germinal" qui, dos dies després, publicà l'incendiaria missiva al Cap de l'Estat.Se'l condemnaria a un any de presó Dia 19 de juny passat a la Cour de Cassation de Paris tengué lloc un acte acadèmic en el que prengué part el Fiscal General del Tribunal Suprem francés. Monsieur Jean Louis Nadal. Nadal és un cognom prou corrent aqui a Mallorca i destacats mallorquins l'han portat i l'estàn portant. Exemple el Bisbe solleric Bernat Nadal en el passat,president de les Corts de Cadix del 1812 i en la actualitat els esportistes manacorins Miquel Angel i Rafel Nadal (oncle i nebot).Ignoro si els pares o avis ,de Monsieur le Procureur de la Republique de " La Cour de Cassation de Paris", són o eren d'aqui de Mallorca, però no seria res estrany. Homenatge als que sostenguéren a Dreyfus, Lucie l’esposa heroica reduida a la funció de tutora del marit enviat a presidi , el germà Mathieu, els advocats Demange, Labori et Mornard. Fiscals de la revisio Jean Pierre Manau i Manuel Baudoin. Jutge Bertulus Presidents Ballot –Beaupré o Loew Vocals Bard et Chambaraud. Ludovic Tararieux fundador Lliga dels Drets de l’home. “Som particularment honrats de celebrar, aquest centenari d’aquest decret, davant els néts i els besnéts del Capità Dreyfus vengut a recordar-nos que aquesta questió si és un fet històric major, si roman un passatge de la nostra memoria nacional ;és també la història d’un home que ha patit mil sofriments mil injusticies ,abans d’obtenir l’unica reparació la qual valorava per sobretot per ell i pels seus :La presumpció de la seva innocència i la restauració del seu honor d’home, de ciutadà i de soldat”. Jean Louis Nadal esmenta l’adagi: “ La ploma és servil.La paraula ella és lliure” Mena de “ Verbam volant .Scriptam manent “ El fiscal général Manuel Baudoin feu aquesta declaració solemne: “Rera visisituts sense nombre [...] l’hora del triomf ha esclat i la veritat s'alça invençuda dintre la seva adorable bellesa. Cal acabar ! La preocupació de la pau publica ho ordena, la raó ho mana, la justicia ho exigeix, la llei ho permet i ho imposa ! [...]. Desdenyós dels clamors de fora,arribats al darrer grau de la jerarquia i alliberat de tota preocupació personal, de tota subordinació, estatuant en la completa indépendència de la consciència i de la raó, i sense altra preocupació que proclamar el que és just i vertader, sou el Tribunal suprem i és a vosaltres que el législador ha des de fa més d’un segle confiat l’admirable missió d’assegurar el respecte de les seves prescripcions, de i portar-hi els qui serien temptats de apartar-se´n , de dominar i de regular els tribunals i d’imposar a tots la décisió sobirana ! Mai ocasió més solemne s'ha oferta a vosaltres d’usar d'aquests poders que lla llei us confereix. [...] Aixi per tant tornareu al païs la pau que necessita, la confiança que ha de menester, en mateix temps que assegurareu par una décisió per sempre mémorable i qui serà la vostra glòiria, el triomf definitiu de la Justicia i de la Veritat". Axi parlava un fiscal general qui no escoltava més que sa consciéncia i no es plegava que a les prescripcions de la llei. Que podriem afegir a aquestes paraules de sabiduria i de justicia ? Per part meva res a afegir. Què pot afegir un personatge de la meva talla que ha surtit a un programa de televisió com el de "Cronicas Marcianas". Segurament res segons una opinió pública d'idees igualment predispostes a la desqualificació com la que conegué, Dreyfus ,en el seu temps. Faci Déu - el Déu comú de Jueus, Cristians i Moros - que una història aixi mai es torni repetir . Prec que tota persona ben nascuda serva sempre la memòria dels seus i de la seva identitat. Em consta que molts de vosaltres ho heu estau fent. Joan Antoni Estades de Moncaira i Bisbal
