Sunday, October 15, 2006

DEDICAT ALS MEUS AMICS I ALS MEUS ENEMICS TAMBÉ

















A TOTS VOSALTRES, A TOTS VOLTROS
AMICS I ENEMICS, PLENS D'ODI I RÀBIA, TAMBÉ
El bressol del nen, les caricies de la mare, els consells del pare, els companys de la infantesa que amb nosaltres compartiren estudis,jocs,costums; heus aci els accidents materials de la Pàtria.La Pàtria, però és molt més. És com l’ànima que ha anat forjant el sentiment que ens inspiren aquests accidents.No és pas el sentiment patri un impuls de vanaglòria del que és pròpi ni una vulgar enyorança del lloc d’on venim. És pel contrari, la solidaritat sens limits ni miraments de cap mena de tots els que ens són germans per la mateixa acollida dels mateixos ja referits accidents.La Pàtria, la formem nosaltres amb el nostre estil i el nostre comportament. A diferència de la Nació i de l’Estat que tenen factors limitats; la Pàtria ella té essència espiritual. No té pas límits per molt lluny traspassem les fronteres del poblet, de la regió o del país en conjunt. Per dur es tengui el cor, els records del passat de cadascu mai el deixen fred i insensible. Tot aquell que, per tal o qual motiu, es troba fora de casa i del seu entorn acostuma alegrar-se de topar-se amb gent com ell. Que parla com ell i que potser pensa com ell perquè ambdos han begut la mateixa rel i la mateixa cultura.La Pàtria no és pas un mot buid com preten certa teoria materialista i modernista: L’indret circumstancial on has vengut al món o on t’umples la panxa.




La Pàtria és la teva familia i la familia dels teus germans, amics i veïns.La Familia, la teva (la meva) familia, és la pedra fonamental de la Pàtria (de la nostra Pàtria) D’allò que uns anomenarem Catalunya (Mallorca, les Illes). Altres potser l’anomenaràn Espanya , les Espanyes, Hispania o també Iberia. (El nom és el que aquí importa menys sino el sentiment i la emoció que ens provoca aquest nom).Atemptar contra la Familia és atemptar contra un mateix. És el pitjor i el més cinic dels atemptats comesos contra la Pàtria.




Aquest atemptat no potser perdonat ni a vida present ni a vida futura.Amant nostra parla vernacla. Amant, aprofondint i estudiant la història dels nostres majors. Sent solidaris d’aquells i aquelles que l’enraonen o xerren, català, de Salses a Santa Pola i de Fraga a Maó. Obrint- nos un poquet més a les llengues i cultures germanes que conviuen amb nosaltres o són veïnes nostres. Fent tot això ens adonarem que Països catalans, Hispanitat, Iberisme no són conceptes buits de contingut. I que per a nosaltres la Pàtria és tot això o almenys part d’això.








VISCA SEMPRE LA PÀTRIA! VISCA LA TEVA TERRA MARE!




Sóna a fatxa tot això?




La veritat, tu i tu.Me preocupa ben poc la vostra opinió "democràtica" i de critic d'esquerres.




La respecto per educació sempre que respecteu la meva; però menysprec els vostres atacs - sense fonaments molt sovint - a la meva persona i a les meves idees.




Joan Antoni Estades de Moncaira i Bisbal

Saturday, October 14, 2006

Un discurset patriotic de l'any 1964


Corria l'any 1964. Aleshores era molt més jove. Era un jovenel.lo amb inquietuts.Que volia fer coses i sobretot esser quelcom,perquè el senyoravi i el besavi i el pate d'aquest havien sigut quelcom en llur època. Un jovenel-lo igual -per no dir més- d'incomprés i aillat que l'hora present. Encara que l'incomprensió i l'aillament eren d'un color força diferents . Habitava amb els meus pares ja relativament majors al poblet de Fornalutx en el vall fe Sóller. Però aquest ja no era el Fornalutx del Senyoravi Joan i de la senyoravia Teresa; a qui els fornalutxencs rendien pleitesia i tractaven respectuosament de vostè com,de voce mercè, abans havien tractat al senyoravi d'ell. Era un Fornalutx grisenc i apatic on només al cafè es sentia xerrar de footbal i un poquet de toros. Amb un batle - el conco Llorenç, cunyat de la mare - nomenat a dit pel Governador de la Provincia cosi politic del Generalissim. Un bon home, titella del sistema i de les circumstancies que feia tot quan li suggeria Don Joan el secretari del consistori qui ell era d'un poble veïnat de Ciutat i teniia la gran carrera de "pèrit mercantil".. El conco a més, cada any per la Patrona 8 de setembre, havia d'aguantar l'ingerència eclesiàstica d'un capellà Don Tofolet, l'econom de l'església - qui tot essent un poquet més jove es permetia la llicenciq de tutejar-lo o a lo més dir-li "l'amo en Llorenç". Era aquell sacerdot d'infausta recordança un obsessionat per aquestes dues questions "trascendentals" la poca roba que duien les extrangeres que visitaven Fornalutx o les - segons ell - pecaminoses verbenes i ball d'aferat qu's celebraven per les Festes Patronals. "Un batle que consentia que un home i una dona ballassen d'aquella manera no era digna d'anar a combregar i d'assistir, a l'ofici major, amb la corporació, el jutge i el caporal de la Guàrdia Civil". Feia poctemps que havia començat a treballar a El Gas de Sóller i ja escrivia alguna col-laboració dalt del setmanari. S'organitzaren l'any anterior uns cursets de gramàtica i ortografia mallorquna i es tornaren repetir aquell any. Cursets de gramàtica i ortografía mallorquina. Sí mallorquina. Haver esmentat aleshores el nom de catalana o català hauria espantat talvolta gran part de l'alumnat. Però el professor Don Andreu Arbona Oliver, de Can Queixal - redactor del Sóller i company i amic del seu director Don Miquel Marqués Coll - un dels firmants, el maig de 1936, de la Resposta dels Intelectuals mallorquins al Manifest dels catalans; ja,d'entrada, ens explicà que tant a Mallorca,Menorca i Eivissa aixi com a Catalunya, Andorra, el Rosselló i al Païs Valencià a més de la ciutat d'Alguer xerravem o parlavem una mateixa llengua. Que noltros mallorquins xerravem u dialecte o modalitat d'aquesta llengua o idioma comú. Però aquest idioma comú de balears,catalans,valencians,andorrans,rossellonesos o algueresos no era cap dialecte del castellà,del francès o de l'italià. Les magistrals lliçons de Don Andreu al cel sia. La lectuta de les Rondaies de Mossen Antoni Maria Alcover despartaven em tots els presents una autentic a febra patriotica a favor d'aquella llengua de l'agre de la nostra terra. La llengua que no mos ensenyaven a escola però que la mare o la padrina ens havia mostrat a xerrar. D'aquell santa febra patriotica culturañ em baig contagiar. De tal manera que un vespre acabada la classe vaig demanar la paraula i vaig amollar aquell petit discurset que quaranta anys després - amb algun petit canvi circumstancial - segueix tenint una lectura prou viva i actual.. " Estimats compatriotes: Permeteu-me dir-vos solament unes quantes paraules - i no cregueu que faci com aquells que comencen per frases per l'estil,per després acabar en una disertació de dues hores de repeticións - per expressar-vos, una vegada més,l'adhesió inquebrantable al vostre moviment cultural i social. Ja l'any passat quan vaig assistir al curset organitzat amb tanta pulcritut per l' Associació d' Antics Alumnes del Col.legi dels Sagrats Cors en va pareixer que allò era un segona resurrecció de la nostra mal nomenada llengua catalana, puix que ella és la mateixa que se parla a Les Balears i a València.. La primera reneixença fou aquella en que un jove estudiant català, Carles Aribau compongué aquell versos de ! Muira l'ingrat...". Però ara voltros no ha estat un home, sino el poble mateix, aquell poble insobornable que n o es renega el qui, en menyspreu de totes les reaccions ha duit la senyera d'una nova reneixença que diu no , primerament, a la politica del "divideix i guanyaràs" dels castellanistes pel que al.lusió als pobles de la nostra parla. I no al castellanisme d'alguns complaents lacais, aquells que per provar millor el seu espanyolisme diuen: " Hablad español idioma del Imperio"com si fossem un poble conquestat. Jo vos doncl'enhorabona per al vosttra assistència a n'aquest curset, Conservau ben viu l'amor a la literatura mallorquina,No aflluixeuu. Déu beneirà la nostra causa perquè és la justa i algun acabarà la dominació linguistica i administrativa delscastelallans Espanyols som i serem pel cor i les conviccions, la història etc etc. Però mai serem castellans ja que per això hauriem de mudar de parlar. He dit" Segurament m'aplaudiren amb fortes mansbelletes. D'altra manera no podia esser. Jo sentia ,i encara sent, aquell amor per el conreu escrit i public de la nostra llengua. Del català. I que passi son nom e sa memòria a propis,a estranys i a sa posteritat. Ho retrec ara perquè no se m'esborri del cap. Els fatxetes que aquell temps cantaven glòries al Règim de la Dictadura i deien pestes dels meus escrits massa politics són els fatxetes - o pares dels fatxetes - que van de democràtes i progres pel carrer i censuren que parli del meu llinatge i dels meus avantpassats. I les fulanetes que, quaranta anys enrera, me feien anca de verro i me posaven de costat perquè jo no era prou madur per a relaciionar-me amb elles; són les mteixes fulanetes o mare de fulanetes que ara diuen que jo som un home major per elles. Redactors. Col-laboradors dels nostres benvolguts setmanaris escrits de Sóller. Està de moda avui parlar i invocar la Memòria Històrica de Fets Passats i Consumats. Qui avisa no és traidor. Form part d'aquesta memòria. Les meves idees són tan bones o més que qualsebvol altra i no tenc perquè aguantar cap mena de marginació i oblid vostre ni de ningú.

Condol al Bisbe Murgui de Mallorca per la mort de Joan Pau II

Joan Pau II - llevat de quatre estrafalaris que sempre han de donar la nota - ha sigut un dels més grans Papes que els cristians i particularment els católics hem tengut. Com creient i com mallorqui eixit de familia antiga i respectada rendesc homenatge a la memòria d'un Pontifex de gran talla,ple de bondat i de seny que per espai de vint i set anys ha manat la barca de Sant Pere i expres respectuosament a Vós Senyor Bisbe de la nostra Mallorca el meu consdol perqjuè el traslladeu a la Santa Seu.
Valldemossa 7 d'abril de 2005
Joan Antoni Estades de Montcaire i Bisbal
- Senyor ( digueu el que digueu) Cristià i Pecador-

EL 1906 REHABILITAREN A ALFRED DREYFUS MILITAR FRANCÈS DE NISSAGA JUEVA

Vagi aquest escrit dedicat en primer terme als escriptors mallorquins i poblers Miquel Segura i Pere Bonnin aixi com a Conxa Forteza que habita a Barcelona, i des de la meva discrepancia a les opinions de alguns d'ells; els quals mai s'han empegueït de ser qui eren i d'on venien els seus avantpassats.. Igualment el vull dedicar als centenars de xuetes,jueus i hebreus que hi ha arreu del món. En una paraula, vull vagi dedicat a tots els que són considerats descendents d' Abraham,Isaac i Jacob que han hagut de soportat, al llarg dels segles, befes pel simple fet de dur o aquest altre cognom. O reflexions de pèsim gust amb l'excusa de que, a una època ja llunyana de la història del poble de la seva procedència,els seus compatriotes instigaren la crucifixió de Jesus de Nazareth. Un diumenge 9 d'octubre de l'any 1.859, en el si d'una familia de religió jueva,a Mulhouse: Alfred Dreyfus. Quan la guerra franco prussiana del 1870 emigraràn del territori nadiu. Es per aquesta raó, un dijous 23 de maig de 1872, el pare, Dreyfus, adoptarà, per ell, la seva esposa i els seus fills, la nacionalitat francesa. El fill,nomenat Alfred, ingressarà a l’ Escola Politècnica.És el dimarts 1 de novembre de 1878. Alfred Dreyfus és un alumne com tants altres que apenes destacarà tant com alumne o més tard com oficial. Però la història de França, del país que ell sent - i també el seu origin religiós i familiar, el tenien destinat a ser protagonista d'una errada judicial sense altra qualificatiu. Un consell de guerra, celebrat a Rennes, el 21 de desembre de 1.894, l'havia condemnat a la degradació militar i a deu anys de presidi, Abans de marxar al penal de l'illa del Diable, passarà per la vergonya que,un fred cinc de gener del 1895, un soldat de segona classe -talvolta el més torpe del batalló - li arrabassi,els galons de capità, davant tothom allà format, al pati de l'Escola Militar. Una humiliació que ni tan sols, pel 23 F 1981 a Madrid ,tendrien que patir Tejero,Milans del Bosch o Armada. El 9 de setembre de 1.899 la "Cour de Cassation de Paris" havia confirmat aquella sentencia. Quin delicte havia comés aquell home ? Aquell capità d'artilleria ? Al dir dels qui no només redactaren la sentencia de condemna, sino que a més l'aplaudien, haver traïcionat França i fet espionatge a favor dels alemanys. Xerrant en plata la llebra l'havia aixecat,el setembre de l'indicat 1894,Marie Bastian. la jornalera de l' Embaixada alemana a Paris. En realitat aquesta senyora era un agent dels serveis secrets francesos. Madame Bastian sembla hauria trobat, a la papera de l'agregat militar Herr Schwartzoppem,un escrit comprometedor que frissà posar en mans dels seus superiors. L'autoria en fou atribuida al Capità Dreyfus.Ell protestà de la seva innocència sempre. Ara es complleix cent anys de la promulgació d'un decret pres ,el dijous 12 de juliol de 1906,per "La Cour de Cassation de Paris" ( Tribunal Suprem de França) el qual retornava, a l'individu Alfred Dreyfus, la seva honra d'home, de ciutadà i de soldat de la República Francesa. Un decret que acabava la seva llarguissima exposició juridica, d’haver escoltat i vist allò i allò altre, amb aquesta històrica resolució: “Per aquests motius Anul-la el juici del Consell de Guerra de Rennes que, el 9 de setembre de 1899, ha condemnat Dreyfus a deu anys de detenció i a la degradació militar per aplicació dels articles 76 i 463 Codi Penal i 1º de la Llei de 8 de juny de 1.850. Diu que és a tort i per equivocació que aquesta condemna ha estat pronunciada. Fa acte a Dreyfus que declara renunciar a l’indemnització pecuniari que l’article 446 C Instrucció Criminal li permetia de allogar-li. Mana que de conformitat amb aquest article, el present decret. sigui postat a Paris i a Rennes i inscrit al Diari Oficial aixi com a cinc periodics de l’elecció de Dreyfus. Autoritza a Dreyfus fer-ho publicar a expenses del Tresor Públic a cinquanta periodics de Paris i Provincia. Mana que el Decret sigui transcrit als Registres del Consell de Guerra de Rennes i nota en sigui presa al marge". Ara es conmemora el centenari d'aquesta rehabilitació i les autoritats politiques i judicials de França han volgut es fes amb solemnitat. Quan un dimarts 15 d'octubre de 1894 la policia detura al Capità Dreyfus, aquest no té molts partidaris. I si acàs aquests cal cercar-los entre la gent d'extrema esquerra, socialistes i anarquistes; qui ells ho fan més que res per inri a l'autoritat i institucions establertes (militar o civil) que no pas perquè realment creguin en la innocencia de l'encausat. Per descomptat, l' extrema dreta, li anava en contra.Al dir d'uns escriptors de certa categoria intelectual com Drummont, Daudet Barrés,i de manera especial un poeta parnassià, nomenat François Coppé- qualcu que's cognomenàs Dreyfus, pel sol fet de ser jueu o d'origin jueu- no podia ser un autentic francès. Però amb el temps, les aigues es calmarien i deixarien de banda llur radicalització de militarisme i antimilitarisme. Antisemitisme i projudaisme. Temps després de la sentencia condemnatoria del 1.894, un 13 de gener del 1898 surtirà, en primera pàgina del diari " L'Aurore", una carta adressada al Cap de l'Estat: El President de la República Senyor Félix Faure. Porta per titol "JO ACÚS" i n'es l'autor Emil Zola. Zola és un intelectual d'esquerra, fill d'un enginyer civil italià,però enfoca el seu article de manera habil. - " No ignoro - diu Zola després d'enumerar una llarguissima llista de suposats responsables de la condemna de l'ex-capità - que, al formular aquestes acusacions,càrrec sobre mi els articles 30 i 31 de la Llei de Premsa de 29 de juliol de 1881 que es refereixen als delictes de difamació.I voluntariament em poso a disposició dels Tribunals. En quant a les persones que jo acús aqui - afegeix - he de dir que ni les conec, ni les he vistes mai, ni sento particularment per elles rencor ni odi.Les considero com entitats, com esperits de maleficència social. L'acte que realitzo aqui no és altre que un mitjà revolucionari d'activar l'exploció de la veritat i la justicia". Aquella carta de denuncia faria l'efecte d'una bomba de rellotgeria.La dreta, extremista i antisemita, posaria el crit al Cel. Com s'atrevia,aquell fill d' estranger, a posar en tele de judici l'absolució al seu amic Esterhazi ? Com havia tengut el descarro d'escriure una carta al primer magistrat del pais i dir-li que l'absolució a Esterhazi era una bofetada a tota veritat i a tota justicia i que ja no hi havia remei ? I què França guardava aquesta taca i la història recordaria que un crim semblant s'havia comés a l'empar del mandat del President Faure? Que se'n torni a Venècia, diguéren els més xenofòbs de la colla. Esterahazi era un comandant de l'exèrcit francès, d'origin aristocrata hongarés. Es podé demostrar que ell havia sigut l'autor de la carta que s'atribuía al Capità Dreyfus. Però un tribunal militar, reunit els dies 10 i 11 de gener d'aquell 1895, per unamitat dels seus membres, l'havia perdonat. Allò indignà moltissim, l' autor de "Germinal" qui, dos dies després, publicà l'incendiaria missiva al Cap de l'Estat.Se'l condemnaria a un any de presó Dia 19 de juny passat a la Cour de Cassation de Paris tengué lloc un acte acadèmic en el que prengué part el Fiscal General del Tribunal Suprem francés. Monsieur Jean Louis Nadal. Nadal és un cognom prou corrent aqui a Mallorca i destacats mallorquins l'han portat i l'estàn portant. Exemple el Bisbe solleric Bernat Nadal en el passat,president de les Corts de Cadix del 1812 i en la actualitat els esportistes manacorins Miquel Angel i Rafel Nadal (oncle i nebot).Ignoro si els pares o avis ,de Monsieur le Procureur de la Republique de " La Cour de Cassation de Paris", són o eren d'aqui de Mallorca, però no seria res estrany. Homenatge als que sostenguéren a Dreyfus, Lucie l’esposa heroica reduida a la funció de tutora del marit enviat a presidi , el germà Mathieu, els advocats Demange, Labori et Mornard. Fiscals de la revisio Jean Pierre Manau i Manuel Baudoin. Jutge Bertulus Presidents Ballot –Beaupré o Loew Vocals Bard et Chambaraud. Ludovic Tararieux fundador Lliga dels Drets de l’home. “Som particularment honrats de celebrar, aquest centenari d’aquest decret, davant els néts i els besnéts del Capità Dreyfus vengut a recordar-nos que aquesta questió si és un fet històric major, si roman un passatge de la nostra memoria nacional ;és també la història d’un home que ha patit mil sofriments mil injusticies ,abans d’obtenir l’unica reparació la qual valorava per sobretot per ell i pels seus :La presumpció de la seva innocència i la restauració del seu honor d’home, de ciutadà i de soldat”. Jean Louis Nadal esmenta l’adagi: “ La ploma és servil.La paraula ella és lliure” Mena de “ Verbam volant .Scriptam manent “ El fiscal général Manuel Baudoin feu aquesta declaració solemne: “Rera visisituts sense nombre [...] l’hora del triomf ha esclat i la veritat s'alça invençuda dintre la seva adorable bellesa. Cal acabar ! La preocupació de la pau publica ho ordena, la raó ho mana, la justicia ho exigeix, la llei ho permet i ho imposa ! [...]. Desdenyós dels clamors de fora,arribats al darrer grau de la jerarquia i alliberat de tota preocupació personal, de tota subordinació, estatuant en la completa indépendència de la consciència i de la raó, i sense altra preocupació que proclamar el que és just i vertader, sou el Tribunal suprem i és a vosaltres que el législador ha des de fa més d’un segle confiat l’admirable missió d’assegurar el respecte de les seves prescripcions, de i portar-hi els qui serien temptats de apartar-se´n , de dominar i de regular els tribunals i d’imposar a tots la décisió sobirana ! Mai ocasió més solemne s'ha oferta a vosaltres d’usar d'aquests poders que lla llei us confereix. [...] Aixi per tant tornareu al païs la pau que necessita, la confiança que ha de menester, en mateix temps que assegurareu par una décisió per sempre mémorable i qui serà la vostra glòiria, el triomf definitiu de la Justicia i de la Veritat". Axi parlava un fiscal general qui no escoltava més que sa consciéncia i no es plegava que a les prescripcions de la llei. Que podriem afegir a aquestes paraules de sabiduria i de justicia ? Per part meva res a afegir. Què pot afegir un personatge de la meva talla que ha surtit a un programa de televisió com el de "Cronicas Marcianas". Segurament res segons una opinió pública d'idees igualment predispostes a la desqualificació com la que conegué, Dreyfus ,en el seu temps. Faci Déu - el Déu comú de Jueus, Cristians i Moros - que una història aixi mai es torni repetir . Prec que tota persona ben nascuda serva sempre la memòria dels seus i de la seva identitat. Em consta que molts de vosaltres ho heu estau fent. Joan Antoni Estades de Moncaira i Bisbal