QUE CALDRIA FESSEN A CATALUNYA SI EL 9 DE NOVEMBRE ...........

Rajoy, president del govern d'Espanya, ha dit i segueix dient que. el 9 de novembre d'aquest any (2014) no es celebrarà cap consulta o referendum als municipis de les provincies de Barcelona,Girona,Lleida i Tarragona.

Mas, president de la Generalitat de Catalunya (o sigui la institució autonòmica que integra les provincies de Barcelona,Girona, Lleida i Tarragona) segueix dient que el,l un cop el Parlament de Catalunya aprovi l'anomenada " Llei de Consultes",convocarà, pel diumenge 9 de novembre (2014), als veïns dels municipis de Barcelona, Girona,Lleida i Tarragona perquè decideixin si volen que, Catalunya, sigui primer un estat i si volen que aquest estat, nomenat Catalunya, sigui independent d'Espanya.

Un i altre tenen els seus arguments i són coherents amb ells. Ni un ni altre volen baixar del burro

.

Molt bé! Jo no sóc qui per aficar-me on no estic convidat i encara menys per donar lliçons qui segurament sap més que jo.

Personalment he pensat sempre que el que anomenam Catalunya, juntament amb les Illes Balears i Pitiusses i la regió del País Valencià, era una nació dintre de l'Estat espanyol. I que el que seria ideal és que Espanya es convertis en un estat confederal en peu d'igualtat entre les nacions que l'integrassin. En aquest estat confederal d'Espanya hi hauria de tenir cabuda Portugal.

Manquen més de seixanta dies per arribar al 9 N. Primer s'ha d'aprovar la Llei de Consultes. Segur que s'aprovarà ja que la majoria dels diputats i diputades del parlament de Catalunya hi estan a favor

.

Però després què ? El 6'octubre de 1934, el Senyor Lluis Companys Jover - qui aleshores era el President de la Generalitat catalana - proclamà no la independència ni la separació, d'Espanya,de la comunitat autonoma de Catalunya sino simplement l'Estat Català dintre la República Federal Espanyola. La resposta del govern republicà de Madrid fou enviar l'exèrcit a Barcelona, proclamar la llei marcial i tancar a la presó Companys i els seus consellers

.

Pel 9 N no sé que passarà i no vull suggeri ideies a la part contraria. La questió de la familia Pujol-Ferrusola o sigui la de l'ex-president Jordi Pujol Soley, la seva senyora i fills no té res a veure amb aquest assumpte, però tractant-se de gent relacionada amb el Partit "Convergència Democràtica de Catalunya"; aquesta questió no ajuda gens ni mica a la celebració de cap consulta, sigui el 9 N o un altre dia de l'any.

Arribam a la data del 9 de novembre ( 2014) i per "h" o " b" els veïns dels municipis de Barcelona,Girona, Lleida o Tarragona són impedits d'apropar-se a cap col.legi electoral i de votar si volen que, Catalunya, sigui un estat i un estat independent. El Senyor Rajoy, per intermediari del seu ministre de l'interior, ha manat que la Policia Nacional i la Guardia Civil ho impedeixin i fins i tot ha exigit que els " mossos d'esquadra" col-laborin en la prohibició.

Davant una eventualitat com aquesta què caldria fessen els catalans ? Sortir al carrer i cremar banderes espanyoles i retrats del Rei d'Espanya i de la seva familia ?

Això potser és el que esperen politics de Catalunya i de la resta d'Espanya com l'Alicia Sánchez-Camacho, el Vidal-Quadras, l'Albert Rivera o la Rosa Diez Això. seria fer-los simplement el joc i que la repressió en contra de l'autonomia catalana i els partits a favor de la consula encara fos més encarnissada.

Les banderes s'han de respectar. Es tracti de la bandera catalana,mallorquina,valenciana, espanyola, francesa, nordamericana, russa ,xinesa etc etc.

Estic en contra de cremar banderes i el mateix dic de cremar cap retrato del Rei o d'un cap d' Estat qualsevol. Jo si visqués per exemple, a Barcelona i el 9 N, i se m'impedis d'anar a votar per la consulta, simplement posaria, a una finestra la principal que mira al carrer, una senyera catalana amb un crespó negra.

Això és el que caldria fer el proper 9 N si el govern central de Madrid impedeix, per la força, la celebració de la Consulta a Catalunya.

A cada finestra o balcó de qualsevol vivenda del territori de la comunitat autonoma catalana col-locar o penjar un senyera mal nomenada quatribarrada o una bandera estelada. I com més senyeres i estalades millor. Una a cada casa al llarg i ampla del Principat. Què us sembla?

Com ho impedirien? Que jo sapiga penjar una bandera al balcó o a la finestra no és cap delicte.

Ah i si algú vol penjar una bandera espanyola que la penji.

Si el govern espanyol fos com el de Londres deixaria celebrar aquesta consulta i celebrar aquesta consulta no vol dir que tots els qui vagin votar ho facin a favor del sí a les dues preguntes

Joan Estades de Moncaira

3 setembre 2014

GRACIES A VOS DÉU MEU

>Déu meu gràcies per nomenar-me Joan Antoni Estades de Moncaira i Bisbal.

Gràcies per haver nascut ,un dimarts 14 de novembre de 1939, al municipi de Gueux, departament de la Marne, regió de la Xampanya ,a França. Gràcies per haver nascut home. Ser de pell blanca. Haver estat baptiat i confirmat en el sí de la Santa Església Católica Apostólica Romana i que els meus pares,avis i besavis fins arribar a generacions llunyanes foren tots tots ells originaris de l’illa de Mallorca a l’arxipielag balear

.

Potser hi hagi qui no pugui dir el mateix. A Déu Nostre Senyor donc gràcies de tot això

. Gràcies de ser i per damunt tot sentir-me ,malgrat els bramuls i uleies de banastres que afirmen i sostenen el contrari: Mallorquí de socarrel, Descendent de gent respectable.Eixit d’un llinatge del que se’n fa esment al “Nobiliario Balear” de José Maria Bover i a

“ L’Alistamiento Noble de Mallorca” transcrit per J.Ramis d’Aireflor. Ara mos trobam el 2012. Cent anys enrera els meus pares tenien respectivament vint i quinze anys. Un dels meus avis era ,des de feia tres anys, el batle del poble on havia nascut i l’altre tornava a aquest mateix poble nadiu, amb llur esposa i fills, després d’una estada de disset anys a terres franceses dedicat a fer feina.

Ara fa cent anys,els governs de França i Espanya iniciaven l’aventura del protectorat colonial al Regne alaouita del Marroc que acabaría al 1956.

Cent anys enrera, Espanya tenía un rei de vint-i-sis anys. (L’avi del que hi ha avui

en dia).

Un rei que nasqué ja rei i que duia ja deu anys excercint de rei. Fa cent anys el 1912 també es va inaugurar el servei ferroviari a Sóller,el municipi més proper i veïnat del poble dels meus majors

. Aquell any també s’enfonsaria ,conten que als compassos musicals del «Nearer, my God, to Thee» («Més prop de Tu oh Déu meu») aquell trasalàntic de gran luxe que ni Déu mateix l’havia de destruir.El Titanic amb molts morts i ferits ,entre ells, el seu mateix capità Edward Smith.

En 1912 Espanya celebrava el centenari de la Constitució de Cadix.Constitució, gracies a la qual i tenor del seu article 310, el llogaret dels meus avantpassats FORNALUTX pogué convertir-se en municipi y segregar-se de Sóller. Després havien de venir dues guerres mondials -llevat de la guerra de 1936 a 1939 a Espanya– que canviarien el mapa geográfic d’ Europa i del món i moltes més coses.

Y si anam més lluny en el temps.El 2012 complim sis cents anys del Compromis de Caspe qui introdui la dinastía castellana de Trastamara a la Corona de Aragó i la va convertir en la única –amb l’excepció del Regne de Portugal – de tots els regnes ibérics confirmada,cent anys després, amb l’incorporació de l’Alta Nabarra. L’única dinastía i també la darrera autóctona, ja que Déu vulgué que extingida sa descendencia mascle, fos succeida, per l’austriaca dels Habsburgs i la francesa dels Borbons.

Les agulles del rellotge del temps no paren, no s’aturen.Ho podem admetre o no pèro amb una fressa o l’altra tornen sempre al seu lloc de sortida . Amb tot i per tot hi jaurà sempre llum i fosca. Alba i crepuscle.

Passat ,present i futuroque no és més que el presenteactualitzat.

Ara està de moda xerrar de la Memoria histórica quan es parla de la guerra civil espanyola,

En parla, casdascú, segons les simpaties que sent per o l’altre bandol.

El fet és que hem passat d’un extrem a l’altre.

En temps de la dictadura del Franco que guanyà aquella guerra. Guerra nomenada civil i que, en realitat, era una brega d’un mateix totalitarisme fanátic i dictatorial que tenía dues cares oposades d’una mateixa moneda; la roja que fou la nomenada perdedora i la blava que suposadament fou la guanyadora; els dolents eren la gent d’esquerres, els rojos. La propaganda t’ho repetia una i altra vegada. I qui eren aquests rojos?

En principi pot semblar que se tractava simplement dels militants,simpatizants, afiliats del Partit Comunista o del Socialista o de qualsevol organització d’esquerres emparentades totes amb el marxisme,el marxisme-leninista,l’ anarquisme de Bakunin.

A primera vista és el que sembla lògic

.

Però no! Per el régim existent entre 1939 y 1975, tot aquell que no opinava como opinava sa propaganda oficial,- encara fos un senzill republicà de centre o un monárquic liberal,-ja era un roig de mal pèl o almanco “company de viajtge d’un roig”.

Avui amb l’actual democracia passa deu reals del mateix emb la paraula “fascista”.

Hi ha un abus tot

alment demagógic de l‘adjectiul feixista o fatxa.

Es tan mal intencionada la ignorancia que per el simple fet de simpatitzar amb les forces armades o policials del teu país o del país que sighui, ja ets un feixista.

Posar-se de costat de la jerarquía eclesiástica o simplemente ser partidari de que hi hagi ordre et converteix en reaccionari ultra de dretesd. I reaccionari resulta sinónime de feixista o fatxa.fascista

.

I si per fer els dos reals justs t’atreveixes a negar el ” dret a esvortar” que suposadament té la dona embarassada o consideres que el “matrimoni homosexual” es una pallassada de mal gust o no és válid; aleshores ets un feixista dignoe d’ haver estat jutjat i ycondemnat en el proces de Nuremberg el 1946

. Mos trobam el 2012.

Ja tenc 72 anys. Seguesc solter oficialment i no oficialment també sóc fadri. Encara m’agraden les dones maques,joves i de bon aspecto. “Un viejo verde “diuen. I com és doncs que seguesc solter o fadri tant oficialment com si les dones m’agraden tant ?

Aquesta és una bona pregunta

Passar de solter a casat al registre civil sería potser cosa fácil i algú se’n benificiaria però la meva situació afectiva i emotiva continuaría essent la mateixa s: Solter.Un fadrinango vell.

Com és doncs que no m’he casat o no he prés dona (esposa) per estimar-la i ser estimat per ella?

Perquè quan era jove no era guàpo?

I ara que ja no sóc jove hi ha que pensa que ja no ……?

Deix,de costat que això de guàpo o lleig és un concepte totalment subjectiu. No seré jo que caigui en la trampa,estupidesa i gosadia de creure'm un Adonis.Ara tampoc em veig com el “Quasimodo de Notre Dame”.Cega edl tot ha d'estar aquella que meu tan disforgi

I en quant a si ara tal o qual – ja sabeu de que parl – pensau lo que vos doni la gana però crec que vos podeu equivocar.

No

tenc la resposta a aquesta pregunta de perquè no tenc parella.Podría atribuir-la, no hi ha dubta,(en part seria aixi i en part no) a tal o qual fe o circunstancia.

He llegit aquest comentari de l'actriu de cinema espanyol Concha Velasco que per cert és una senyora de la meva edat:

" Els homes de la meva són ja molt major i per anar amb jovenets ja jec amb so meu nét.".

La senyora Velasco tengué la sort de trobar parella quan era jove i tenir ara fills i nét.No és el meu cas però si, als que som de la seva quinta, mos troba vells; donat que la dona acostuma envellir més prest que no pas l'home, no se m'escandalitzi ara ningú per trobar massa majors a les senyores de la meva edat. I que quedi clar que no me referesc a cap senyora en concret. A veure si sabem llegir abans de rallar.

Aixi que deix la resposta de" per què.. " en mans de totes aquestes dones que he conegut i m’han conegut i em coneixen o diuen coneixer-me

.

Dones - amb noms i cognoms obviament i qui és confrare ja prendrà candela - que me veuen com un amic,una bons persona però res més que una bona persona.

Permeteu-me dedicar-,amb tot el respecte degut i possible,

MON PARE Joan Estades de Moncaira i Solivellas

Aquest escrit el vaig redactar l’any 1992 amb motiu de cumplir-se el primer centenari del naixement del meu pare. El dos setmanaris de la comarca sollerica, tant el Sóller com Vall de Sóller, el me publicaren. Eren altres temps sens dubte.
Ara he cregut convenient guardar la seva memoria en aquest blogg.

El 31 de gener de 1892, neixia a Fornalutx Mallorca, a la possessió de Sa Cabana – dita també Sa Cabana des Vicari – un nin que, dos dies després, festa de la Candalera, fou portat a les fonts de la pila baptismal on rebé el nom cristià de Joan com son pare i els seus dos àvis.
Aquest minyó, que amb el temps havia d’ésser el meu pare i que inscriviren als registres civil i eclesiàstic, com Joan Estades i Solivellas, era el nét major del darrer Senyor de Moncaira de l’antic i honrat llinatge dels Estada-Prom, descendent de les primeres noces que celebrà, el 22 d’agost de 1858, a Campanet Mallorca Joan Baptista Estades de Moncaira i Montaner amb Maria Margalida Bennàsser de Massana i Bisquerra de Gabelli.
Mon pare va viure fins els setenta-sis anys en que mori a l’horabaixa del divendres 11 d’octubre de 1968, després de dos mesos de sofrir, amb resignació ejemplar , forts dolors.
Al llarg dels seus setenta-sis anys de vida terrenal,mon pare no realitzà grans esdeveniments. Anà a l’escola unitaria de nins del seu poble amb els mestres Amador Torrens Calafat i Pere Fornés i després al Col.legi Santa Maria de Sóller regentat pels Germans de les Escoles Cristianes fundats per Sant Joan Baptista de la Salle.
Joan Pons Marqués, Joan Pizà Arbona, Ramón Colom Rullan, Miquel Bennàsser Frontera o Josep Serra Pastor, els quals destacarien en els camps de la cultura, de l’industria, del comerç o de la política serien alguns dels seus condeixebles.
Al divuit anys i degut a problemes econòmics i familiars marxà, amb el seu germà Bartomeu (1894-1981), a Frankfurt Alemania. Retornà a Fornalutx, l’any 1913, quan son pare – el meu senyoràvi –era encara el batle constitucional i el cap local del Partit Liberal branca del Comte de Romanotes. Compli els seus deures amb l’Exèrcit espanyol com soldat del Regiment d’Infanteria n 61 de Palma quan era coronell Don José Nouvilas Vilar. Prestà jurament a la bandera d’Espanya el primer de març de 1.914.
Després entre 1920 i 1953 explotà diversos negocis de fruites i queviures. Primer a Moulins amb els seus gemans Bartomeu i Bernadi (1901-1956) i a Reims un cop casat amb ma mare Rosa Bisbal Alberti ( 1.897-1979).
Esposat als 43 anys ,fou pare de tres infants.Un nin i una nina que moriren al neixer i jo que vaig que vaig venir al món , en 1939, poc després d’esclatar la segona guerra mundial. Finalment en 1953, degut a les xacres de la seva salud i a altres causes es retirà al seu Fornalutx nadiu tenint cura ,aixi com sabia i podia, del seu hortet i olivaret de Sa Costa.
Encara que mai en fés ostentació, mon pare fou sempre conscient de la seva avior i de correspondre-li ésser, per dret legitim, el representant del llinatge dels Estades de Moncaira.
No podré mai perdonar totes aquelles persones , molt més joves que ell –aprofitant-se de la seva bondat, humiltat i també perquè no dir-ho , manca d’energia fisica - tractant-lo de tú o donant-li un conmiseratiu tractament de l’ amo’n Joan, Ja sé que baldament no es queixàs aquestes coses l’afectaven i altres que me call.
Cert és que mon pare no tingué sort en aquesta vall de llàgrimes si per tal entenem fer o arreplegar una gran fortuna de doblers; però el seu comportament fou, en tot moment, digne d’un fill de senyors de la pagesia mallorquina. De modals distingits,amable amb tothom i sobretot escrupulosament honrat.
Em sento orgullós d’haver tengut un bon pare. Un pare que onsevulla, tant a França com aci a Mallorca, deixà bons records. Un pare que fou respectuós cumplidor dels seus deures conjugals i familiars sense, per això, investir-se en censor de la moral dels altres.
Un pare cristià, devot de la Mare de Déu, profundament pietòs; virtud que li inculcà sa mare,Teresa Solivellas Arbona, de Son Llobera (1867-1937) que ell estimava tant.
Amb motiu del primer centenari del seu neixement, es celebrà, el 1992, una missa a l’església parroquial de Fornalutx – la mateixa església on fou batiat – pel repòs de la seva ànima.
Les despulles de mon pare i ma mare es troben al Cementiri Municipal de Fornalutx a la tomba dels avantpassats de Moncaira.
En pau descansi aquell que, en dret i en justicia, era Don Joan Estades de Moncaira i Solivellas, mon pare.Ho signava – un dia de Febrer del 1992 - el seu fill
Joan Antoni Estades de Moncaira i Bisbal
Cavaller del Sant Sepulcro – Membre de l’Unió de l’Antiga Noblesa de Mallorca, Hidalgo a Fuero de España.

XUMET : Metamorfosis d'un cognom-llinatge de Mallorca

-

El genearca del llinatge Xumet.
Johan Christian Schmidt és un personatge oriund de Suissa que visqué,almanco, vint i un anys a l'illa de Mallorca i que donà naixença a un nou cognom mallorquí.Em vaig adonà de la seva existència gràcies a una carta que, el 12 de juliol de 1968, m'envià un bijuter andritxol afincat a Palma.
Aquest darrer, Joan Bonnin Serra, era aleshores el delegat de "Les Cadets de Mallorca". Una associació establerta,el 1953 a França que arreplagava als mallorquins qui hi havien emigrat i els seus descendents.
Durant molts anys Bonnin havia investigat l'origen del cognom "Xumet" que era de la seva padrina paterna.
La història començava, el 1800,a Sóller. Un dimarts dia 4 de novembre,a l'església de Sant Bartomeu, on el vicari, Mossen Bartomeu Vives, beneïa el matrimoni d'una al.lota del poble- que habitava al carrer de Serra- amb un estranger que tenia un cognom complicadet.
Filla de Joan Forteza i de Jeronia Bonnin Josepa Forteza Bonnin- descendia de jueus conversos;els seus cognoms eren un d'aquells quinze que un fraret de la Companyia de Jesús, Francesc Garau, havia satanitzat al pamflet La fe triunfante. Ell - el contraent que ben segur devia xerrar defectuosament tant el mallorquí com el castellà - es creia que era suec. Johan Christian Thodolus SCHMiDT ( tal eren els noms i el cognom seu) aviat fou batiat " Joan Xumet" pels sollerics.
I és que pels escrivents d'aquell temps, no gaire avesats a fonètiques estranyes, els era dificil escriure Schmidt correctament. Curiosament, Schmidt - que és un cognom germanic - a l'època de l'Alemanya hitleriana serà tengut per jueu.
En la seva carta, Joan Bonnin, me contava que les seves recerques havien començat en 1930.Per espai de trenta-vuit hauria el tema.
Aquesta l'havia duit a Suissa on,efectivament, havia nascut el primer "Joan Xumet" o sigui Johan Christian Schmidt.Mogut per la curiositat del que el Senyor Bonnin m'havia contat,anys després, vaig tenir ocasió de consultar una partida de matrimoni de Josepa Forteza Bonnin amb Johan Christian Thodolus Schmidt.Sorpresament em vaig topar amb una anotació, del 26 d'abril de 1911 manada pel Vicari General del Bisbat de Mallorca- que corregia la partida i establia que el nom correcte del contraent era Johan Christian Todolus Schmidt era natural de la ciutat de Rotenboden en el cantó dels Valais o Wallis i que els seus pares es deien Johan Christian Schmidt i Anna Guntern.
El cantó dels Valais es troba al Sud oest de Suissa i al mateix cor dels Alpes. La capital és Sion. Aquest cantó tengué una breu "independència", imposada - entre 1802 i 1810 - per l'Emperador Napoleó Bonapart,quan Johan Schmidt havia esdevingut ja Johan Xumet. Després de 1810 el Valais fou annexionat a França i sols a finals de 1813 es reintegrà a la Confederació Helvètica.
Dos terços de la població és de parla francesa i el terç restant és de parla alemana.Wallis és el nom germanic del Cantó.Rotenboden es troba a la zona germanofòna.La majoria dels habitants són de religió católica.
Joan Xumet ( Johan Christian Todolus Schmidt) mori el dijous 7 de juliol de 1821. En el seu testament consta que feia de serraller.Deixà del seu matrimoni amb Josepa Forteza Bonnin ( + 11 de maig de 1839) quatre al.lots i dues al.lotes.
Ells foren Joan ( 1801-1884), ferrer, casat amb Joana Miró Sureda. Josep (* 1806) - serraller com el pare - casat amb Catalina Llaneras Guerau, Miquel i Salvador ( 1809-1851) espòs de Maria Casasnovas.D'ells ixen els actuals Xumet Campomar, Xumet Escales, Xumet Obrador i Xumet Rullan existents a Pollença i Sóller .
Miquel Xumet Miró - nascut a Sóller el 14 d'agost de 1840 - fill de Joan Xumet Forteza i Joana Maria Miró Sureda, era nét per part de pare del Johan Christian Todolus Schmidt i de la seva esposa Josepa Forteza Bonnin.Els avis materns Joan Miró i Joana Sureda eren ells alcudiencs
Abans de la primera meitat del segle XIX el sarraller Josep Xumet Forteza i la seva muller Catalina Llaneras Garau o Guerau s'establiràn a Pollença on la seva filla Antònia( Sóller 1835-1886 prendrà per espòs, dia 4 de març de 1855 - al fuster andritxol Jaume Valls Aguiló.D'aquests darrers en són descendents a Sóller els Cardell Vallés qui emigrants i establerts a Alemania, per la decada dels 20 del segle XX; hauria modificat la grafia del cognom matern per raons que se poden sobreentendre. Dos germans d'Antònia Xumet Llaneras-igualment nascuts a Pollença- es casaren igualment amb al-lotes de la mateixa localitat. El jornaler ( a vegades la professió apareix anotada com Traginer) Joan Xumet Llaneras (1841- 1916) amb la filla de Joan Cifre i de Catalina Cifre nomenada Joana Aina,de la que enviudarà victima d'una cardiopatia el 7 de novembre del 1916; i el sabater Bartomeu Xumet Llaneras( * 1843 ) amb Isabel March Segui. Joana Maria y Josep Xumet Laneras eren altres dels germans d'Antònia,Joan i Bartomeu Xumet Llaneras; havent nascut el segon dels esmentats un 30 de septembre de 1848. El 30 de juny 1867 neixerà a Pollença Josep Xumet Cifre,fill de Joan i Joana Aina.El 20 gener de 1871, a la mateixa localitat,neix una germana seva de nom Joana Aina. També a Pollença, el mateix any 1871 - el de nwa de març- neix Catalina Xumet March filla de Bartomeu i Isabel. El 2 de setembre del 1831 es casava a Sóller una de les filles de Johan Christian i de Josepa Forteza Bonnin, la que tenia per nom Jeronia. Jeronia Xumet Forteza prenia per espòs davant Déu i els homes a un botiguer d'Inca de nom i llinatges Josep Bonnin Aguiló. En foren testimonis el prevere Salvador Mayol de Bàlitx Estades de Moncaira i el veí Antoni Josep Colom. L'any 1843 - el dinou de desembre - era batiat a Andratx, per Mossen Jaume Cruelles: Joan Bonnin Xumet, fill dels anteriors i nét per tant de Johan Christian i de Pepa Forteza del carrer de Serra a Sóller. Sembla que aquesta persona encara vivia l'any 1919 i feia de pescador al Port d'Andratx. Descendent seu era Joan Bonnin Serra de qui vos he parlat al commençament. En certa ocasió vaig coneixer a Gabriel Bonnin Serra - germà de Joan - que havia emigrat a Montluçon França on s'havia nacionalitzat. Me vaig assabentar que els germans Bonnin Serra havien emigrat a l'estranger i que Joan era l'únic que havia conservat la nacionalitat. L'altra filla de Joan Xumet i Josepa Forteza nomia Maria.Era fadrina i mori a Sóller el 29 d'abril de 1832 onze anys després del pare i cinc abans de la mare. El 19 d’agost del 1872 – que era un dilluns - moria, a l’Hospital Militar,Salvador Xumet Casasnovas.El finat era mariner.
El 31 de gener de 1874 fou batiat a Sóller Llorenç Femenias Xumet, fill de l'alaroner Jaume Femenias Fiol i de la sollerica Maria Xumet Mayol.
Josep Xumet Casasnovas (germà del mariner) estava casat amb Florentina Pons Magraner. D’ambdos eixí la filla Paula Xumet Pons ( 4 febrer 1889 ´25 març 1953) casada amb el seu parent Joan Magro Pons. Els Magro provenen de Quintana de la Orden a la provincia de Toledo.
Josep. Xumet Pons dia 31 de maig de 1971-que caigué en dilluns - mori als setenta anys. Estava casat amb Catalina Rosselló Crespi.
El 31 d'agost de 1892 es casen a Sóller Joan Xumet Ensenyat,de 29 anys negociant, fill d'Antoni Xumet Miró i de Maria Ensenyat Pons amb la seva cosina Joana Maria Xumet Esteva,filla de Joan Xumet Miró i de Maria Esteva Magraner. Consta a la partida del matrimoni que s'ignora " el paradero" del pare d'ell i la defunció de la mare a més de la dispensa del segon grau de consanguinitatcanonic. El 8 d’abril del 1960 moria als setenta-nou anys - a la seva casa del carrer de S’hort de Viu – el prevere Antoni Rullan Xumet de Ca’n Ros Fill de Bartomeu Rullan Estades i Maria Xumet Casasnovas -emigrants sollerics a França - Mossen Rullan Xumet havia nascut a la marinera ciutat de Toulon.. Realitzà els seus estudis eclusiàstics a la Pontificia Universitat Gregoriana i fou ordenat prevere el 21 de juny de 1913.Estava adscrit a la Parroquia arxiprestal de Sant Bartomeu de Sóller i jo record que convivia amb una germana i un nebot “ Tomeu”; que havia participat a la segona guerra mundial com soldat de l’exèrcit francès,on resultà ferit greument ferit psiquicament.La dona que convivia amb ells potser fos Maria Rullan Xumet nascuda a Sóller el mes de gener de 1882 Guillem Xumet Rullan, alies passol ,mor el divendres 19 gener de 1999.Tenia 85 anys i vivia a la barriada de l'Horta.
Florentina Xumet Rullan, viuda de Pere Nadal, mor als 95 anys. Es el 8 de juny de 2004. Es tracta d’una germana de Salvador i Miquel Xumet Rullan.Diumenge 11 de gener de 2009, a Bunyola, ha mort Miquel Xumet Rullan (passol ) Era viduo i pare de Guillem i Margalida Xumet Obrador: sogre de Joana Oliver i Manolo Guerrero. Padri de Silvia i Miquel Xumet Oliver i de Sandra i Salvador Guerrero Xumet. Comptava 83 anys i tenia casa a Sóller al carrer de Sa Mar.
El dimecres 8 d’abril de 2009 ha mort a Sóller el darrer d’aquests germans Xumet Rullan. Salvador Xumet Rullan. Tenia vuitanta-sis anys i habitava al carrer de Santa Teresa.Deixa una vidua Maria Obrador Balaguer i els fills següents: Margalida esposa d’Andreu Castanyer Palou; Guillem casat amb Antònia Raja; Salvador marit de Margalida Frau, Josep espòs de Francisca Calafell i Joan casat amb Catalina Enseñat. Els néts són :
Francesc, Salvador i Andreu Castanyer Xumet; Salvador, Pep i Guillem Xumet Raja; Maria Cristina Xumet Frau;Mireia Xumet Calafell; Salvador i Maria Xumet Enseñat.
Maria Cristina Xumet Frau està casada amb Josep Torres Gili i el seu fill Rafel Torres Xumet - nascut el 20 d'octubre de 2010 - és el més jove de la nissaga sollerica dels Xumets .
Joan Xumet Rullan - germà de Salvador,Guillem, Miquel i Florentina - nasqué el 9 de maig de 1919 i mori el 5 de desembre de 1993.Casat amb Francisca Cañellas Martorell són filles seves Margalida Zumet Cañellas.
El 1971 nasqué al Port de Pollença l'escriptor Antoni Xumet Rosselló. autor de diversos llibres de poesia, com Potser el cor (1994), Memòria dels temps (1996), Biografi a per a l’ús del vent (1996) i Una varietat del mim (1998).
La seva obra ha estat catalogada entre vint- i-un poetes del XXI, una antologia dels poetes joves catalans (2001) i Entre dos mil·lennis. 16 poetes de les darreres dècades. Ha traduït del portuguès a José Luís Peixoto, Eugénio de Andrade i Sophia de Mello, i ha tingut cura de l’antologia Els perfi ls d’Odisseu. Antologia de poesia jove a les Illes Balears, en edició bilingüe castellà i català.
El segle passat entre els anys 1960 i 1980 aproximat ocupà el càrrec de cap de la Policia local a Sóller JOAN XUMET OLIVES nascut a Maó,de pare mallorqui Josep Xumet i mare menorquina Claudia Olives. Consultant la guia de telefons hi hem trobat de primer o de segon cognom els seguents Xumet:
Antònia Xumet Campomar, (Juan de la Cosa),- PORT DE POLLENÇA
(MALLORCA) - BALEARES
Joan Xumet Campomar (Lleó, 3) POLLENÇA
Margalida Xumet Campomar (Roser Vell, 17) POLLENÇA
Francisca Xumet Cañellas (Cantallops, 27 SANT JORDI - PALMA)
Margalida Xumet Cañellas CALA BLAVA - LLUCMAJOR
(MALLORCA) – BALEARES
Josep Xumet Llompart (Cala, 2) PORT DE POLLENÇA.
Joan Josep Xumet Mir (Mar, ) POLLENÇA
Guillem Xumet Obrador (Sa Mar, ) SOLLER ,
Guillem Xumet Obrador (Alqueria Comte, SOLLER
Josep Esteve Xumet Obrador (Andreu Coll,) SOLLER
Joan Francesc Xumet Obrador (Poetessa Alcover, 54 B,2º) L´HORTA (SOLLER) - Salvador Xumet Obrador BINIARAIX - SOLLER
Maria Magdalena Xumet Rosselló (Llebeig, 5) PORT DE POLLENÇA .Salvador Xumet Rullan (Santa Teresa, 47) SOLLER
Francesc Castañer Xumet jardiner
Andreu Lluis Castanyer Xumet (Joan XXII), SOLLER Catalina Capó Xumet (Empúries, 14) SOLLER
Margalida Capó Xumet (Rei Jaume I, ) FELANITX
Salvador Castañer Xumet (Isabel II, ) SOLLER
Catalina Cifre Xumet ( Elcano, ) PALMA (MALLORCA) - BALEARES Catalina Ferriol Xumet (Rafael Lluís Blanes i Massanet,) PALMA
Catalina Magro Xumet (Germanes Casesnoves, ) SOLLER
Beatrice Melón Xumet (Alqueria Comte, )SOLLER.
Fotos: Antoni Xumet Rosselló,del Port de Pollença
Salvador Xumet Rullan Passol de Sóller

La dignitat d'un poble amb llengua pròpia

AQUETA ÉS ABANS TOT NOSTRA TERRA NOSTRA LLENGUA I NOSTRA GENT +• Com hi ha món
No som davant d'una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L'expectació és alta.
L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d'una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix– no farem més al•lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut, amb la consegüent emanació de «símbols nacionals» (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un verdader tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel•lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.
Aquest article editorial fou publicat conjuntament amb les edicions dels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt en data del prop passat 26 de novembre del present any 2009.
Editorial valent i patriotic al meu modest parer.
LA DIGNITAT DE CATALUNYA. DE LA COMUNITAT AUTONOMA ESPANYOLA QUE ES DIU CATALUNYA ÈS LA DIGNITAT DELS QUI PARLAM ENRAONAM O XERRAM UNA MATEIXA LLENGUA DE SALSES A SANTA POLA I DE FRAGA A MAO.
Aquesta dignitat d'afirmar el que un és i vol ser per damunt tal o qual règim politic i situació social i històrica sembla posar neguitosos a aquells que ens consideren espanyols de segona i fins i tot de tercera i quarta categoria ja que per ells Espanya deu ser l'ampla Castella i el sud de les guitarres i les panderetes amb una sola llengua important - la castellana- que nomenen : la lengua del Imperio.
Diuen aquests defensors de la unitat espanyola color unic que amb aquest editorial conjunt volem coaccionar al Tribunal Constitucional de l'Estat del qual ara per ara formam part,
MENTIDA! MENTIDA GROSSA! Els únics que coaccionen avui al Tribunal Constitucional d'Espanya són els qui neguen el fet diferencial de les Comunitats amb llengua propia i posen entrebancs a la construcció d'una Espanya plural cultural i linguisticament parlant.
Independentment del que dirà la sentencia del Tribunal Constitucional d'Espanya sobre el nou estatut d'autonomia de Catalunya tard o prest la Història ens donarà raó

Ha fet setanta anys i com a cap de l'Estat no ho ha fet malament

Don Joan Carles de Borbó i Borbó-Sicilia ha complit enguany setanta-anys. Del mes de novembre del mil nou.cent setanta-cinc ençapà ocupa la prefectura de l'estat a titol de Rei d'Espanya.



Es el legitim rei d'Espanya ? Per uns sí i per altres no. Aquesta discusió no m'interessa ni crec que aqui venguí a compta. Talvolta personalment m'agradaria altre tipus de monarquia, però és la que ara hi ha i punt.



El Rei Joan Carles - apart de nét de l'anterior rei que hi hagué a Espanya Alfons XIII (1886-1941) destronat l'abril de 1931 - descendeix en linia recta de Felip V qui ell per part de pare era nét del Rei de França Lliuis XIV.



L'adveniment de Felip V al tron l'any 1700 - a la mort del Rei Carles II germà de la seva senyoravia la Reina Maria Teresa d'Austria aixi com la seva victòria, el 1715, sobre les hostes de l'arxiduc Carles d'Austria - suposaren una humiliació molt greu per a les llibertats històriques del nostre poble i l'exercici de la seva sobirania nacional, Això no m'ho invent jo. Ho diu la Història mateixa.



Fa uns anys que ho vaig escriure i ara ho torn escriure.



No consider ni mir al Rei Don Joan Carles com el successor d'aquell Felip V qui imbuit de l'imperialisme de la seva França nadiua mos imposà el centralisme "espanyol" de Castella i particularment el de Madrid.



Respectuosament mir al Rei d'Espanya com el successor del nostre gran Rei En Jaume, dit El Conquistador, un dels forjadors de la nostra antiga nacionalitat. Successor d'aquells comtes de Barcelona i reis de la Confederació catalano-aragonesa que precediren el casament de Ferran II d'Aragó amb Isabel lª de Castella.



Cert que Don Joan Carles, cap actual de l' Estat espanyol, descendeix de Felip V del que n'és nét a la setena generació però també és el descendent dels altres monarques que vos assenyalat.



Ah, ja sé que no mancarà qui ,i trobarà ,que amb una república estariem cent vegades millor i que la prefectura de l'Estat tendria que ser electiva i no una herència de pare a fill.El que digui això potser tengui part de raó. No crec que sigui ara hora, aqui, de discutir-ho. A més ell es molt discutible que una Republica mos convengui més que una Monarquia.



Pel que fa a la prefectura de l'actual cap d'estat aquesta està complint amb moderat encert el paper que la Constitució vigenta i les lleis li assenyalen. Tant de bó poguéssem dir igual dels politics que han governat i governen sota el seu regnat!



Mai parlaré malament del Rei i de la Monarquía. No ho faré. No ho puc fer . No ho vull.



Don Joan Carles de Borbó i Borbó-Sicilia - cap de l' Estat espanyol com a Rei d' Espanya i successor dels que ho eren abans de Castella- Lléo, d'Aragó i altres regnes -ha complit setanta anys de vida.



Déu vos doni llarga vida, Senyor, per bé de tots els nostres pobles !



Joan Antoni Estades de Moncaira i Bisbal

: .

QUÈ VOLEN AQUESTS CABRONS ?

Un poc de respecte a bandera espanyola no fa mal a ningu


No oblidem mai que Joan Carles 1º rei d'Espanya és successor dels reis de Mallorca i dels comtes sobirans de Catalunya. Es el cap de l'Estat i respecte li han de tenirl



Un va de separatista
i altre de republicà.
Ara no és més que un ciutadà
ell de poca vista.

Què volen aquests cabrons ?

Què volen aquests cabrons ?
que cremen banderes de nacions
i els retrats dels Reis Borbons ?

Ho diré doncs ben clar
i en bon i planer català:
posar ell en evidència
la seva total demència.

A qualsevol part del món
aquestes coses castigades són
amb una pena molt contundent
com es de suposar obviament.

No fa honra a cap nació
i tampoc a una regió
aquell Parlament
que obstinadament
no condemna polissonada
greument declarada.

Massa contemplacions
tenen els agents de l'Autoritat
amb un nin ell malcriat
que mereix li assajin cops de bastons.

Diu aquesta colla de delinquents
que volen abolir privilegis de naixements
Pretenen fer no sè quina campanya
per tornar dur la República a Espanya
i a ca nostra la independència nacional
que mos ha d'alliberar de qualsevol mal.

Exigir que el Cap de l'Estat
no sigui del simple soldat
el legitim Capità General
és un disbarat fenomenal.

Genteta de certa esquerra,
enlloc d'endavant, vas endarrera
arreplegant amb molt poca vista
tot un aplec de lo més terrorista.
Joan Antoni Estades de Moncaire i Bisbal