Tuesday, August 21, 2012

GRACIES A VOS DÉU MEU

>Déu meu gràcies per nomenar-me Joan Antoni Estades de Moncaira i Bisbal.
Gràcies per haver nascut ,un dimarts 14 de novembre de 1939, al municipi de Gueux, departament de la Marne, regió de la Xampanya ,a França. Gràcies per haver nascut home. Ser de pell blanca. Haver estat baptiat i confirmat en el sí de la Santa Església Católica Apostólica Romana i que els meus pares,avis i besavis fins arribar a generacions llunyanes foren tots tots ells originaris de l’illa de Mallorca a l’arxipielag balear
.
Potser hi hagi qui no pugui dir el mateix. A Déu Nostre Senyor donc gràcies de tot això
. Gràcies de ser i per damunt tot sentir-me ,malgrat els bramuls i uleies de banastres que afirmen i sostenen el contrari: Mallorquí de socarrel, Descendent de gent respectable.Eixit d’un llinatge del que se’n fa esment al “Nobiliario Balear” de José Maria Bover i a
“ L’Alistamiento Noble de Mallorca” transcrit per J.Ramis d’Aireflor. Ara mos trobam el 2012. Cent anys enrera els meus pares tenien respectivament vint i quinze anys. Un dels meus avis era ,des de feia tres anys, el batle del poble on havia nascut i l’altre tornava a aquest mateix poble nadiu, amb llur esposa i fills, després d’una estada de disset anys a terres franceses dedicat a fer feina.
Ara fa cent anys,els governs de França i Espanya iniciaven l’aventura del protectorat colonial al Regne alaouita del Marroc que acabaría al 1956.
Cent anys enrera, Espanya tenía un rei de vint-i-sis anys. (L’avi del que hi ha avui
en dia).
Un rei que nasqué ja rei i que duia ja deu anys excercint de rei. Fa cent anys el 1912 també es va inaugurar el servei ferroviari a Sóller,el municipi més proper i veïnat del poble dels meus majors
. Aquell any també s’enfonsaria ,conten que als compassos musicals del «Nearer, my God, to Thee» («Més prop de Tu oh Déu meu») aquell trasalàntic de gran luxe que ni Déu mateix l’havia de destruir.El Titanic amb molts morts i ferits ,entre ells, el seu mateix capità Edward Smith.
En 1912 Espanya celebrava el centenari de la Constitució de Cadix.Constitució, gracies a la qual i tenor del seu article 310, el llogaret dels meus avantpassats FORNALUTX pogué convertir-se en municipi y segregar-se de Sóller. Després havien de venir dues guerres mondials -llevat de la guerra de 1936 a 1939 a Espanya– que canviarien el mapa geográfic d’ Europa i del món i moltes més coses.
Y si anam més lluny en el temps.El 2012 complim sis cents anys del Compromis de Caspe qui introdui la dinastía castellana de Trastamara a la Corona de Aragó i la va convertir en la única –amb l’excepció del Regne de Portugal – de tots els regnes ibérics confirmada,cent anys després, amb l’incorporació de l’Alta Nabarra. L’única dinastía i també la darrera autóctona, ja que Déu vulgué que extingida sa descendencia mascle, fos succeida, per l’austriaca dels Habsburgs i la francesa dels Borbons.
Les agulles del rellotge del temps no paren, no s’aturen.Ho podem admetre o no pèro amb una fressa o l’altra tornen sempre al seu lloc de sortida . Amb tot i per tot hi jaurà sempre llum i fosca. Alba i crepuscle.
Passat ,present i futuroque no és més que el presenteactualitzat.
Ara està de moda xerrar de la Memoria histórica quan es parla de la guerra civil espanyola,
En parla, casdascú, segons les simpaties que sent per o l’altre bandol.
El fet és que hem passat d’un extrem a l’altre.
En temps de la dictadura del Franco que guanyà aquella guerra. Guerra nomenada civil i que, en realitat, era una brega d’un mateix totalitarisme fanátic i dictatorial que tenía dues cares oposades d’una mateixa moneda; la roja que fou la nomenada perdedora i la blava que suposadament fou la guanyadora; els dolents eren la gent d’esquerres, els rojos. La propaganda t’ho repetia una i altra vegada. I qui eren aquests rojos?
En principi pot semblar que se tractava simplement dels militants,simpatizants, afiliats del Partit Comunista o del Socialista o de qualsevol organització d’esquerres emparentades totes amb el marxisme,el marxisme-leninista,l’ anarquisme de Bakunin.
A primera vista és el que sembla lògic
.
Però no! Per el régim existent entre 1939 y 1975, tot aquell que no opinava como opinava sa propaganda oficial,- encara fos un senzill republicà de centre o un monárquic liberal,-ja era un roig de mal pèl o almanco “company de viajtge d’un roig”.
Avui amb l’actual democracia passa deu reals del mateix emb la paraula “fascista”.
Hi ha un abus tot
alment demagógic de l‘adjectiul feixista o fatxa.
Es tan mal intencionada la ignorancia que per el simple fet de simpatitzar amb les forces armades o policials del teu país o del país que sighui, ja ets un feixista.
Posar-se de costat de la jerarquía eclesiástica o simplemente ser partidari de que hi hagi ordre et converteix en reaccionari ultra de dretesd. I reaccionari resulta sinónime de feixista o fatxa.fascista
.
I si per fer els dos reals justs t’atreveixes a negar el ” dret a esvortar” que suposadament té la dona embarassada o consideres que el “matrimoni homosexual” es una pallassada de mal gust o no és válid; aleshores ets un feixista dignoe d’ haver estat jutjat i ycondemnat en el proces de Nuremberg el 1946
. Mos trobam el 2012.
Ja tenc 72 anys. Seguesc solter oficialment i no oficialment també sóc fadri. Encara m’agraden les dones maques,joves i de bon aspecto. “Un viejo verde “diuen. I com és doncs que seguesc solter o fadri tant oficialment com si les dones m’agraden tant ?
Aquesta és una bona pregunta
Passar de solter a casat al registre civil sería potser cosa fácil i algú se’n benificiaria però la meva situació afectiva i emotiva continuaría essent la mateixa s: Solter.Un fadrinango vell.
Com és doncs que no m’he casat o no he prés dona (esposa) per estimar-la i ser estimat per ella?
Perquè quan era jove no era guàpo?
I ara que ja no sóc jove hi ha que pensa que ja no ……?
Deix,de costat que això de guàpo o lleig és un concepte totalment subjectiu. No seré jo que caigui en la trampa,estupidesa i gosadia de creure'm un Adonis.Ara tampoc em veig com el “Quasimodo de Notre Dame”.Cega edl tot ha d'estar aquella que meu tan disforgi
I en quant a si ara tal o qual – ja sabeu de que parl – pensau lo que vos doni la gana però crec que vos podeu equivocar.
No
tenc la resposta a aquesta pregunta de perquè no tenc parella.Podría atribuir-la, no hi ha dubta,(en part seria aixi i en part no) a tal o qual fe o circunstancia.
He llegit aquest comentari de l'actriu de cinema espanyol Concha Velasco que per cert és una senyora de la meva edat:
" Els homes de la meva són ja molt major i per anar amb jovenets ja jec amb so meu nét.".
La senyora Velasco tengué la sort de trobar parella quan era jove i tenir ara fills i nét.No és el meu cas però si, als que som de la seva quinta, mos troba vells; donat que la dona acostuma envellir més prest que no pas l'home, no se m'escandalitzi ara ningú per trobar massa majors a les senyores de la meva edat. I que quedi clar que no me referesc a cap senyora en concret. A veure si sabem llegir abans de rallar.
Aixi que deix la resposta de" per què.. " en mans de totes aquestes dones que he conegut i m’han conegut i em coneixen o diuen coneixer-me
.
Dones - amb noms i cognoms obviament i qui és confrare ja prendrà candela - que me veuen com un amic,una bons persona però res més que una bona persona.
Permeteu-me dedicar-,amb tot el respecte degut i possible,
aquest poema:
Qui em plorarà?”
Quan mori, qui em recordarà?
Qui anirà darrera el meu seguici?
No deix fills ni néts
germans o nebods directes
a qui deixar llegitima o calers
en testament o ab intestat.
Cosins i fills de cosins
és ell molt evident<
/blockquote>
que només ets parent<
/blockquote>
si hereuatge has de tocar.
Amics i coneguts,
pocs i interessats
enyoraràn,demà
.
el criat ja perdut,
que no tornarà<
/blockquote>
Quan mori
Qui em plorarà ?
Qui em recordarà?
Les dones atractives totes m'han agradat.
Sempre, aixi ,ha estat!
Quan era més jove deien era inmadur
per
fer l'amor amb les al-lotes de la meua edat;
Ara que sóc madur,
les que m'agraden per vell em descarten.
Qui em recordarà ? Qui em plorarà quan els ulls acluqui?
Diners potser he malgastat
però a ningu he mansllevat
i el que m'han deixat
de seguida ho he tornat.
De la meva avior
sempre he tengut
respecte i honor.
L'illa i sa llengua catalana
mon cor i seny engalana.
Dels propis menysvalorat
i pels externs utilitzat;
aniré a l'eternitat
ell acompanyat , de la meva soletat
.
Gràcies Déu meu per ésser viu aquest terrible any de crisi 2012 però, també de gràcia Vostra ,del 2012. I de poder seguir pensant. A voltros tots lectots possibles d'aquest blogg meu, coneguts i no coneguts va dedicat aquest altre poema
A l'ombra de la catòlica Fe,
aquella que mos pares m'ensenyaren
i prop dels meus avantpassats,
en terra mallorquina vull reposar.
Com qualsevol humà he errat,
>més per damunt tot, la llar he estimat
. Si ella, es sent lliure i forta
me donc per plenament aconhortat.
Per la meva homonia declar,
sobre els Sants Evengelis,
en recordança dels morts de casa
que,follament,he desitjat,
de la meva avior,la continuitat.
Aquest desig l'he guardat
i el guardaré fins al sepulcre.
Als qui mos serveis heu apreciat,
als qui per contra m'heu mal vist;
vos deman que,almenys,mes cendres respecteu
i tengueu,per ma memòria,un instant

No comments: