Un discurset patriotic de l'any 1964

Corria l'any 1964. Aleshores era molt més jove. Era un jovenel.lo amb inquietuts.Que volia fer coses i sobretot esser quelcom,perquè el senyoravi i el besavi i el pate d'aquest havien sigut quelcom en llur època. Un jovenel-lo igual -per no dir més- d'incomprés i aillat que l'hora present. Encara que l'incomprensió i l'aillament eren d'un color força diferents . Habitava amb els meus pares ja relativament majors al poblet de Fornalutx en el vall fe Sóller. Però aquest ja no era el Fornalutx del Senyoravi Joan i de la senyoravia Teresa; a qui els fornalutxencs rendien pleitesia i tractaven respectuosament de vostè com,de voce mercè, abans havien tractat al senyoravi d'ell. Era un Fornalutx grisenc i apatic on només al cafè es sentia xerrar de footbal i un poquet de toros. Amb un batle - el conco Llorenç, cunyat de la mare - nomenat a dit pel Governador de la Provincia cosi politic del Generalissim. Un bon home, titella del sistema i de les circumstancies que feia tot quan li suggeria Don Joan el secretari del consistori qui ell era d'un poble veïnat de Ciutat i teniia la gran carrera de "pèrit mercantil".. El conco a més, cada any per la Patrona 8 de setembre, havia d'aguantar l'ingerència eclesiàstica d'un capellà Don Tofolet, l'econom de l'església - qui tot essent un poquet més jove es permetia la llicenciq de tutejar-lo o a lo més dir-li "l'amo en Llorenç". Era aquell sacerdot d'infausta recordança un obsessionat per aquestes dues questions "trascendentals" la poca roba que duien les extrangeres que visitaven Fornalutx o les - segons ell - pecaminoses verbenes i ball d'aferat qu's celebraven per les Festes Patronals. "Un batle que consentia que un home i una dona ballassen d'aquella manera no era digna d'anar a combregar i d'assistir, a l'ofici major, amb la corporació, el jutge i el caporal de la Guàrdia Civil". Feia poctemps que havia començat a treballar a El Gas de Sóller i ja escrivia alguna col-laboració dalt del setmanari. S'organitzaren l'any anterior uns cursets de gramàtica i ortografia mallorquna i es tornaren repetir aquell any. Cursets de gramàtica i ortografía mallorquina. Sí mallorquina. Haver esmentat aleshores el nom de catalana o català hauria espantat talvolta gran part de l'alumnat. Però el professor Don Andreu Arbona Oliver, de Can Queixal - redactor del Sóller i company i amic del seu director Don Miquel Marqués Coll - un dels firmants, el maig de 1936, de la Resposta dels Intelectuals mallorquins al Manifest dels catalans; ja,d'entrada, ens explicà que tant a Mallorca,Menorca i Eivissa aixi com a Catalunya, Andorra, el Rosselló i al Païs Valencià a més de la ciutat d'Alguer xerravem o parlavem una mateixa llengua. Que noltros mallorquins xerravem u dialecte o modalitat d'aquesta llengua o idioma comú. Però aquest idioma comú de balears,catalans,valencians,andorrans,rossellonesos o algueresos no era cap dialecte del castellà,del francès o de l'italià. Les magistrals lliçons de Don Andreu al cel sia. La lectuta de les Rondaies de Mossen Antoni Maria Alcover despartaven em tots els presents una autentic a febra patriotica a favor d'aquella llengua de l'agre de la nostra terra. La llengua que no mos ensenyaven a escola però que la mare o la padrina ens havia mostrat a xerrar. D'aquell santa febra patriotica culturañ em baig contagiar. De tal manera que un vespre acabada la classe vaig demanar la paraula i vaig amollar aquell petit discurset que quaranta anys després - amb algun petit canvi circumstancial - segueix tenint una lectura prou viva i actual.. " Estimats compatriotes: Permeteu-me dir-vos solament unes quantes paraules - i no cregueu que faci com aquells que comencen per frases per l'estil,per després acabar en una disertació de dues hores de repeticións - per expressar-vos, una vegada més,l'adhesió inquebrantable al vostre moviment cultural i social. Ja l'any passat quan vaig assistir al curset organitzat amb tanta pulcritut per l' Associació d' Antics Alumnes del Col.legi dels Sagrats Cors en va pareixer que allò era un segona resurrecció de la nostra mal nomenada llengua catalana, puix que ella és la mateixa que se parla a Les Balears i a València.. La primera reneixença fou aquella en que un jove estudiant català, Carles Aribau compongué aquell versos de ! Muira l'ingrat...". Però ara voltros no ha estat un home, sino el poble mateix, aquell poble insobornable que n o es renega el qui, en menyspreu de totes les reaccions ha duit la senyera d'una nova reneixença que diu no , primerament, a la politica del "divideix i guanyaràs" dels castellanistes pel que al.lusió als pobles de la nostra parla. I no al castellanisme d'alguns complaents lacais, aquells que per provar millor el seu espanyolisme diuen: " Hablad español idioma del Imperio"com si fossem un poble conquestat. Jo vos doncl'enhorabona per al vosttra assistència a n'aquest curset, Conservau ben viu l'amor a la literatura mallorquina,No aflluixeuu. Déu beneirà la nostra causa perquè és la justa i algun acabarà la dominació linguistica i administrativa delscastelallans Espanyols som i serem pel cor i les conviccions, la història etc etc. Però mai serem castellans ja que per això hauriem de mudar de parlar. He dit" Segurament m'aplaudiren amb fortes mansbelletes. D'altra manera no podia esser. Jo sentia ,i encara sent, aquell amor per el conreu escrit i public de la nostra llengua. Del català. I que passi son nom e sa memòria a propis,a estranys i a sa posteritat. Ho retrec ara perquè no se m'esborri del cap. Els fatxetes que aquell temps cantaven glòries al Règim de la Dictadura i deien pestes dels meus escrits massa politics són els fatxetes - o pares dels fatxetes - que van de democràtes i progres pel carrer i censuren que parli del meu llinatge i dels meus avantpassats. I les fulanetes que, quaranta anys enrera, me feien anca de verro i me posaven de costat perquè jo no era prou madur per a relaciionar-me amb elles; són les mteixes fulanetes o mare de fulanetes que ara diuen que jo som un home major per elles. Redactors. Col-laboradors dels nostres benvolguts setmanaris escrits de Sóller. Està de moda avui parlar i invocar la Memòria Històrica de Fets Passats i Consumats. Qui avisa no és traidor. Form part d'aquesta memòria. Les meves idees són tan bones o més que qualsebvol altra i no tenc perquè aguantar cap mena de marginació i oblid vostre ni de ningú.